martes, 2 de diciembre de 2008
Benicassim
A trece kilómetros del norte de Castellón y protegida por el cabo de Oropesa del Mar, la villa de Benicàssim resplandece con luz propia —la que arrebata al sol— en la Costa del Azahar, seduciendo cada día a visitantes de todo el mundo.Sus sugerentes playas de delicada arena se enmarcan en un paisaje de extremada belleza, dominado por la sierra de les Palmes.
Benicàssim ha sido una de las poblaciones pioneras en España como centro turístico. Así, no sólo fue uno de los primeros municipios de España en tener hoteles -los primeros datan de 1933- sino que en 1887 se construye la primera villa de verano. Su propietario, D. Joaquín Coloma, era el Ingeniero Jefe de las obras del ferrocarril. Este influyente personaje, hizo que importantes familias de Valencia, comenzaran a construirse sus residencias de verano en Benicàssim.El gran auge que tomó la población a principios de siglo, le valió posteriormente el calificativo del Biarritz de Levante. Desde la primera construcción hasta hoy, Benicasim ha sufrido una profunda transformación basada exclusivamente en el turismo. Actualmente Benicasim ofrece una capacidad receptora de 100.000 turistas.
Playas de Bandera AzulBenicàssim ofrece seis kilómetros de playas de fina arena y suave pendiente, dotadas de numerosos servicios para el turista.En los últimos años, sus playas han recibido el distintivo de Bandera Azul de los Mares Limpios de Europa. Voramar, Almadrava, Sant Vicent, Els Terrers y Heliópolis forman la zona del litoral.Un extenso paseo marítimo permitirá al visitante recorrerlas fácilmente. Todas las playas de Benicasim han sido galardonadas con la Bandera Azul otorgada por la Unión Europea, desde la implantación de este galardón.
La fiesta y la cultura los delataLas fiestas patronales de Santa Águeda y San Antonio Abad tienen lugar el 17 de enero. El 22 de septiembre se festeja a Santo Tomás de Villanueva con actos religiosos, taurinos y culturales. Y en octubre se sube en romería hasta la Cruz del monte Bartolo.El Certamen Internacional de Guitarra Francisco Tárrega es el más antiguo del mundo. El Certamen está dirigido a interpretes de guitarra de concierto menores de 33 años, y cuya finalidad es fomentar la ejecución de obras de guitarra y, especialmente, las del compositor Francisco Tárrega, se celebra en el Teatro municipal de Benicasim a finales de agosto - principios de septiembre.
El Festival de Habaneras se celebra todos los años a finales de julio, en la playa Torre de San Vicente. El Festival Internacional de Música Independiente de Benicasim, el FIB, es la propuesta más seductora, dedicada a la música indie y a la cultura alternativa del panorama actual, pero el FIB no es sólo música, hay también teatro, moda, cursos de verano, danza, cortometrajes,.. El Mulabe - Festival Mundo Latino Benicàssim se celebra todos los años la primera semana de julio. Encuentro de música latina, cultura, folklore, gastronomía, etc..., de países latinoamericanos. Al mismo momento se celebran concursos de baile, pruebas de 4x4 con marchas nocturnas, exhibiciones, y exposiciones de pintura de artistas latinos. www.mulabe.com.
Otros eventos de interés el Festival Folk y la Concentración Internacional de Harley Davidson (principios de septiembre).
lunes, 1 de diciembre de 2008
Figueras
Historia: El nombre actual deriva de Ficaris, de la época visigoda. En 1267 el rey Jaime I de Aragón le concedió fueros y años más tarde Hugo IV, conde de Ampurias, la incendió.
De la antigua muralla queda en pie la torre Gorgot integrada en el Teatro-Museo Dalí. En el siglo XIX Figueras fue impulsora de una renovada sardana de la mano de Pep Ventura.
Durante el siglo XIX adquirió notoriedad y pujanza, le fue concedido el título de ciudad y se convirtió en un centro de ideas republicanas y federalistas
Durante la guerra civil española fue leal al gobierno de la II República. Fue fuertemente bombardeada por el ejército golpista, especialmente al final de la campaña de Cataluña, cuando miles de refugiados atravesaban la ciudad en dirección a Francia para exilarse.
En la década de los años cincuenta la recuperación de la ciudad empezó a manifestarse, consolidándose con el inicio del turismo y el desarrollo en los años sesenta.
Son asimismo naturales de Figueras Narciso Monturiol, inventor de la nave submarina 'Ictineo' y Salvador Dalí, conocido pintor surrealista. También cabe destacar la procedencia de esta localidad de la llamada "Pantera de Figueras", la cantante Mónica Naranjo, que pasea el nombre de su pueblo allá por donde pisa.
De la antigua muralla queda en pie la torre Gorgot integrada en el Teatro-Museo Dalí. En el siglo XIX Figueras fue impulsora de una renovada sardana de la mano de Pep Ventura.
Durante el siglo XIX adquirió notoriedad y pujanza, le fue concedido el título de ciudad y se convirtió en un centro de ideas republicanas y federalistas
Durante la guerra civil española fue leal al gobierno de la II República. Fue fuertemente bombardeada por el ejército golpista, especialmente al final de la campaña de Cataluña, cuando miles de refugiados atravesaban la ciudad en dirección a Francia para exilarse.
En la década de los años cincuenta la recuperación de la ciudad empezó a manifestarse, consolidándose con el inicio del turismo y el desarrollo en los años sesenta.
Son asimismo naturales de Figueras Narciso Monturiol, inventor de la nave submarina 'Ictineo' y Salvador Dalí, conocido pintor surrealista. También cabe destacar la procedencia de esta localidad de la llamada "Pantera de Figueras", la cantante Mónica Naranjo, que pasea el nombre de su pueblo allá por donde pisa.
Posición geográfica: Figueras se halla ubicada en el extremo norte-oriental de Catalunya. Con 41.115 habitantes, es la ciudad más importante de las cercanas a la frontera con Francia y articula un importante nudo de comunicaciones que la convierten en puerta de entrada y punto de parada obligada de viajeros y turistas que entran y salen de la Península.
Su posición geográfica y estratégica la convierten en un importante centro de comunicaciones dotado de una gran accesibilidad.
Lugares de interés cultural:
· Castillo de San Fernando
· Iglesia parroquial de Sant Pere
· El Museo del Joguet de Catalunya
· Las salas del Museo del Empordà
· El Museu de la Técnica de l'Empordà
· Colección Particular de Relojes Martí Amiel
[Mucha de esta información ha sido omitida para facilitar su lectura. Leer más.]
Dresden
Dresde en la Europa moderna [editar]
En 1685 ardió completamente la antigua ciudad de Dresde y necesitó bastantes años para su total reconstrucción como "Nueva ciudad regia" (hoy Neustadt). Bajo el gobierno de "Augusto el Fuerte", Dresde conquistó su fama de ciudad cultural que todavía mantiene. Durante el siglo XVII, Dresde fue conquistada por Prusia en dos ocasiones (Guerra de Sucesión Austriaca (1745) y Guerra de los Siete Años (1756)). Durante esta última contienda, los prusianos quemaron la ciudad. En 1760 Dresde fue asediada otra vez por Prusia, esta vez sin éxito, pero tuvo que soportar un bombardeo.
Schiller en 1785 escribió en esta ciudad la Oda a la Alegría, el poema que es actualmente el Himno de la Unión Europea.
A principios del año 1791 se firma en Dresde la Declaración de Pillnitz, que dio comienzo a las hostilidades entre Francia y Alemania, que durarían 150 años, ya que los monarcas alemanes se arrogaron el poder de destruir los resultados de la Revolución Francesa. En la Guerra de liberación contra Napoleón, Dresde se involucró enormemente. El año 1813 tuvieron lugar en los alrededores de Dresde batallas decisivas en la revolución de Leipzig: en este caso Sajonia con Dresde a la cabeza luchó junto a los franceses, que protegieron la ciudad y la protegieron frente a los posteriores ataques.
A lo largo del siglo XIX Dresde se convirtió en la capital de uno de los reinos más fuertes que había en el Reich formado en 1871.
Geografía [editar]
Dresde, a una altura sobre el nivel del mar de 113 metros, se sitúa en el valle del Elba, a ambos lados de este río. El valle se encuentra encajonado entre las estribaciones de los Montes Metálicos orientales (Osterzgebirge) por un lado, por las laderas finales de la meseta granítica de Lusacia y, finalmente, por las montañas Elbsandstein (montes de arenisca del Elba). Su situación tan atractiva junto al río, su arquitectura barroca y mediterránea, así como su clima benigno han contribuido a que esta ciudad sea conocida como la Elbflorenz (Florencia del Elba). La mayor altura del distrito de Dresde es la montaña Triebenberg con 384 m, situada al norte del río Elba.
La ciudad, como consecuencia de la anexión de nuevos municipios, así como por los nuevos asentamientos de población, se encuentra en superficie sólo por detrás de Berlín, Hamburgo y Colonia, siendo la cuarta ciudad en tamaño de Alemania.
Los ríos más importantes de Dresde son el Elba, el único navegable, y dos afluentes del Elba por su lado izquierdo (el Weißeritz y el Lockwitzbach, naciendo ambos en las Montes Metálicos orientales). Como afluente por el lado derecho destaca el Prießnitz.
Dresde, después de las últimas incorporaciones administrativas, se ha convertido en una de las ciudades con más zonas verdes de Europa, ya que tiene un 63% de su superficie considerada zona verde o bosque. La Landa de Dresde constituye una superficie de bosque cerrado al norte de la ciudad. Más alejado de la ciudad, pero en su espacio administrativo, hay cuatro zonas medioambientalmente protegidas de ámbito nacional y que suponen una superficie de 331 ha; en segundo lugar, hay 11.000 ha incluidas en figuras de protección de ámbito autonómico (Land) denominadas zona de paisaje protegido, superficie que son parte de 9 Lugares de Importancia Comunitaria, que en esta zona suponen 1.800 ha. Existen igualmente incontables jardines, alamedas y parques que pueden ser considerados monumentos y que junto con los cementerios constituyen 110 tesoros de la naturaleza, o bien, partes fundamentales del paisaje.
Ciudades alemanas cercanas de cierta consideración son Chemnitz (80 km al sudoeste), Leipzig (100 km al noroeste) y Berlín (200 km al norte). A 150 km al sur se encuentra la capital checa, Praga, conocida como la ciudad dorada y a 230 km al este se encuentra Wrocław, en Polonia (Breslau en alemán, antigua capital de la Baja Silesia).
Como se ha dicho, en las cercanías de Dresde están la comarcas o distritos (en alemán Landkreis es una figura administrativa entre comarca y distrito) de Kamenz, con la ciudad de Radeberg, la comarca de la Suiza Sajona con las ciudades de Pirna y Heidenau, la comarca de Weißeritz con la ciudad de Freital y la de Meißen con las ciudades de Moritzburg y Radebeul. Todas ellas lindan con Dresde y constituyen el núcleo de la conurbación de Dresde. Más alejada se encuentra Riesa con la ciudad de Freiberg, ya en las montañas.
Demografía [editar]
Dresde tiene actualmente (2006) cerca de 500.000 habitantes. A comienzos del siglo XX Dresde era una de las cinco ciudades más pobladas de Alemania. En 1933 la ciudad alcanzó su mayor población, 642.143 habitantes. Durante la Segunda Guerra Mundial se redujo la población hasta los 468.000 habitantes de 1946. Aunque temporalmente la población volvió a superar los 500.000 habitantes, el número volvió a reducirse debido a la emigración y al crecimiento de las zonas periféricas. En 1995 la población era de unos 469.000 habitantes, poco más que en 1946. Después, la población ha seguido aumentando gracias a las nuevas anexiones a la ciudad y a un saldo migratorio ligeramente positivo.
Para ilustrar la diferencia existente en la forma de poblarse de los distritos de Dresde, basta comparar la zona periférica con la interior del distrito de Neustadt. La zona periférica (exterior) tiene una densidad de 11.000 hab/km², la mayor de la ciudad de Dresde, por el contrario la zona central o interior (casco histórico) tiene una densidad mucho menor (3.000 hab/km²).
La zona de Dresde con mayor densidad de población es la de Blasewitz. Por tanto, la zona más densamente poblada se encuentra justo al lado de la menos poblada.
Las landas de Dresde (Dresdner Heide) se encuentran en el distrito de Loschwitz, el cual tiene la menor densidad de población de todos los distritos de Dresde, con 268 habitantes/km².
Sant pere de vilamajor
Historia: El descubrimiento de restos ibéricos y romanos hacen pensar que existió un enclave íbero y, posteriormente, una villa romana que se mantuvo durante el periodo visigodo. De lo que no hay dudas es que durante el siglo IX hubo en Sant Pere de Vilamajor una población estable que disfrutaba de los beneficios de una pequeña iglesia.
San Pedro de Vilamajor fue un lugar destacado en época medieval, ya que donde actualmente se encuentra la iglesia, estuvo el Palacio Condal de los Condes de Barcelona, Ramon Berenguer IV y Petronila de Aragón que fue lugar de nacimiento de su hijo Alfonso II de Aragón.
San Pedro de Vilamajor fue un lugar destacado en época medieval, ya que donde actualmente se encuentra la iglesia, estuvo el Palacio Condal de los Condes de Barcelona, Ramon Berenguer IV y Petronila de Aragón que fue lugar de nacimiento de su hijo Alfonso II de Aragón.
Geografía: Situado en su extremo más septentrional, en la variante más meridional de la llanura de La Calma. Limita al sur con San Antonio de Vilamajor, al este con San Esteban de Palautordera y Santa Maria de Palautordera y Fogás de Montclús, al norte con Montseny al oeste con Tagamanent, Cánoves y Cardedeu.
Granollers
La localidad de Granollers es la capital y la ciudad más poblada de la comarca del Vallés Oriental, provincia de Barcelona, Cataluña, (España) Historia:
Renacimiento y Modernidad
La estabilidad del siglo XVI, el aumento demográfico y la prosperidad del mercado consolidaron el desarrollo de Granollers ejemplificado con la construcción de importantes edificios como la nueva iglesia parroquial gótica de San Esteban, sobre la románica del siglo XI; el desaparecido Convento de los Capuchinos; la iglesia de San Francisco o el Soportal. Otros aspectos de este siglo de oro, tal y como calificó el médico y historiador Alfred Canal el siglo XVI, son la gran actividad del Consell o Universitat o la construcción de nuevas capillas sobre las murallas. Esta prosperidad se truncó de nuevo por la lucha durante la Guerra de los Segadores en la que intervino el síndico granollerense Joan Domènec.
Ocupación Napoleónica
Durante la Guerra de la Independencia (1808-1814), Granollers se opuso a la ocupación napoleónica y fue sede de la Junta del Partido del Vallés. El conflicto de la tercera guerra carlista (1875) fue el que afectó más a la villa. 3.000 carlistas asaltaron Granollers y secuestraron al alcalde y a 33 personas más que fueron liberados previo pago de un rescate.
Revolución Industrial
Ocupación Napoleónica
Durante la Guerra de la Independencia (1808-1814), Granollers se opuso a la ocupación napoleónica y fue sede de la Junta del Partido del Vallés. El conflicto de la tercera guerra carlista (1875) fue el que afectó más a la villa. 3.000 carlistas asaltaron Granollers y secuestraron al alcalde y a 33 personas más que fueron liberados previo pago de un rescate.
Revolución Industrial
A mediados de siglo XIX la actividad económica de la capital del Vallés Oriental fue evolucionando a partir del desarrollo de las vías de comunicación y se convirtió gradualmente en más industrial y comercial que agrícola. La inauguración del nuevo trazado de la carretera de Barcelona a Vic (1848) y la llegada de las dos líneas de tren (1854 y 1876) fueron las causas principales.
[La información ha sido reducida ya que solo introduge la franja histórica recientemente estudiada. Leer más]
Escudo: de dama cuartelado en cruz, 1º y 4º de plata, un cuervo de sable; y 2º y 3º de oro, cuatro palos de gules.
Timbre: Corona de barón.
Timbre: Corona de barón.
Personajes célebres:
Gerard López (Fubolista)
Pol Espargaró (Motociclista)
Antoni Cumella (Artista)
Jaume Ribas (Artista)
Rafael Estirado (Científico)
Aleix Espargaró (Motociclista)
Josep Maria Ruera (Músico)
Claudi Arimany (Músico)
Fermi Puig (Chef)
David Largo (Artista)
Marc Valiente (Futbolista)
Gerard López (Fubolista)
Pol Espargaró (Motociclista)
Antoni Cumella (Artista)
Jaume Ribas (Artista)
Rafael Estirado (Científico)
Aleix Espargaró (Motociclista)
Josep Maria Ruera (Músico)
Claudi Arimany (Músico)
Fermi Puig (Chef)
David Largo (Artista)
Marc Valiente (Futbolista)
ESTRASBURG
Estrasburg és una ciutat de França, capital i principal urbe d’Alsacià a la vegada que centre administratiu del departament del Baix Rin.
Estrasburg, sense ser capital d’un Estat, és a imagen de Nova York i Ginebra seu d’importants institucions internacionals, vocació iniciada en 1920 com seu de l’organisme de col·laboració internacional més antic del món, la Comissió Central per la Navegació del Rin. Estrasburg alberga al Consell d’Europa de Drets. Junt a ells, és seu designada per la Unió Europea (UE) per institucions i organismes propis, com el Parlament Europeu i l’oficina del Defensor del Poble Europeu, així com també d’altres organismes europeus especialitzats com l’ Eurocos i l’Observatori Europeu del Sector Audiovisual.
L’ àrea urbana d’ Estrasburg va arribar en 1999 una població de 1.084.000 d’ habitants, estenent la seua influència a localitats pròximes d’ Alemanya i situant-se en la 4ª posició dels nuclis de població més grans de França. Per la seua situació, Estrasburg és des de l’antiguitat important centre de comunicacions, especialment fluvial, albergant el segon port en importància sota el riu Rin.
El seu centre històric està declarat Patrimoni de l´Unesco de la Humanitat des de 1988.
Localització
Encara que situada en una posició excèntrica en relació a la resta de França, on la plana d’Alsacià representa el seu extrem nordoriental, Estrasburg ocupa en canvi una posició central en Europa occidental i particularment, en la regió geogràfica que compren l’alt curs del Rin, un corredor natural que s’exten entre les ciutats Basilea i Magnucia. Aquesta regió suposa un entorn de trànsit entre l’ Europa atlàntica i continental, permitint així les comunicacions entre els valls meridionals del curs dels rius Saona i Ródano, fins a l’ Europa del Mediterràni i les extenses planures i plans del Nord, superant els relleus de les formacions hercynianes en Alemanya, fins la conca del Ruhr.
Relleu i hidrologia
La ciutat està construïda i organitzada al voltant del sistema hídric i diversos afluents,
en la seua confluència amb el margen esquerre del Rin, resultant fragmentada en
diverses illes fluvials. Diferents canals condueixen als antics braços dels afluents del riu a través dels diferents barris de la ciutat que connecten amb els embassaments del port fluvial fins la seua descàrrega en el Rin. El riu Bruche i el Canal del Bruche, recorren el barri de “Rhin Tortu” i “Ziegelwasser”, cusen els barris de “Meinau”, “Neuhof” i “Neudorf”, mentre que el Canal del Marne-Rin es situa al Nort. Per una altra banda, la capa freàtica sobre la que s´assenta Estrasburg és una de les reserves d’aigua potable prop de 35000 milions de metres cúbics emmagatzemats.
Clima
El tipoclima en Estrasburg és el templat continental amb hiverns rigurosos i estius calorosos, amb una gran amplitud tèrmica estacional. Les precipitacions són relativament poc abundants i irregulars comparades amb la mitjana nacional, en hivern aquestes corrents en forma de neu. La seua situació entre les formacions muntanyoses dels Vosgos i de la Selva Negra, la ciutat està poc exposada als vents, encara a principis i finals de l’estiu solen ocòrrer tronades, de vegades, d’una manera violenta.
Amb l’absència de corrents aèrees constants, les temperatures elevades i la humitat ambiental afavoreixen l’aparició de pics freqüents de contaminació atmosfèrica com resultat de l’activitat humana.
Morfologia urbana, infrastructures i equipaments
Els barris perifèrics d’Estrasburg disposen d’amplis espais verds vestigi de l’exhuberant vegetació natural que ocupava la major part de les zones riberenyes del Rin que fins els treballs de regulació del segle XIX, eren freqüentment inundades per les creixcudes o canvis de curs.
Són exemples d’aquestos boscs, l’anomenda forêt de la Robertsau, al nortest, i la forêt du Neuhof, al surest. La biodiversitat d’aquestos espais comprén diverses espècies d’avifauna que compten amb un lloc de protecció en la reserva natural de Rohrschollen. El marc d’actuació del programa LIFE Nature contempla projectes de recuperació de l’ecosistema de la conca renana.
En el centre de la ciutat es disposen d’unes àrees ajardinades i parcs, entre els que cap mencionar el Parc de la Orangerie, construït en estil anglés, amb un petit zoo, una mini-granja i un centre d’acollida de cigonyes, animal emblemàtic d’Alsacia. Un xicotet llac amb unes petites cascades construït en honor a l’emperatriu Josefina, primera dona de Napoleó I.
Economia
El diversificat sector secundari en Estrasburg agrupa a unes 3000 empreses i el 14,6% dels treballs. El 30% dels establiments són de capital extranger, principalment de multinacionals alemanes i nord-americans. Els tres segments industrials de major rellevancia són l’automoció, químic-farmaceutic i l’agro-alimentari.
Des dels anys 1990, el pol d’activitats industrials Alsace-Biovalley ha contribuït a la creació de nombrosos treballs en el sector farmacèutic. En l’àmbit de les activitats d’Investigació, Desenvolupament i Innovació, aquestes compten amb el suport de nombrosos centres d’investigació universitaris.
Llocs d’interés
La Gran Illa
La Gran Illa, el centre històric d’Estrasburg, és una illa en el riu Ill. Va ser nombrada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat en 1988. en l’època, el Consell Internacional sobre Monuments i Llocs es va considerar que la Gran Illa és “un barri antic exemple de ciutat medieval”.per marcar l’estatut de la Gran Illa com Patrimoni de la Humanitat, hi han 22 plaques de col·locades en els ponts anomenada “el·lipse insular”, degut a la seua forma.
En aquest lloc s´hi troba la catedral d´Estrasburg, per la qual és coneguda la ciutat, realitzada en pedra arenisc i que ostenta un famós rellotge astronòmic.
Es tracta de la quarta església del món en quant a la seua altura i un ornamentat exemple de l´arquitectura gòtica del segle XV. Grand Île té altres diverses esglésies medievals que han sobreviscut a moltes guerres i destruccions que han plagat la ciutat:
L’església de San Esteban (Église Saint-Etienne), romànica, parcialment destruïda en 1944 pels bombardejos aliats durant la Segona Guerra Mundial.
L’església de Santo Tomás (Église Saint-Thomas), una part romànica, una part gòtica i de gran tamany. En el seu òrgan anomenat Silbermann, va ser tocat per Wolfgang Amadeus Mozart y Albert Schweitzer.
L´esglèsia de San Pedro el Joven (Eglise Saint-Pierre-le-Jeune Protestant), d´estil gòtic, amb una cripta que data del segle V i el seu claustre data del segle XI.
L´esglèsia de San Pedro el Viejo (Saint-Pierre-le-Vieux Catholique), d´estil neogòtic, serveix de santuari per diverses obres tallades en fusta del segle XV i retaules pintats provinents d´altres esglésies, avui destruïdes, i instal·lades allí per mostrar al públic. Juntament amb ella hi ha una altra església de San Pedro el Viejo, la Saint-Pierre-leVieux Protestant.
El paisatge urbà es troba entre els més nomenats ja que té edificis de fusta en blanc i negre típicament renanos, particularment en el districte de la Petite-France al llarg del Ill, i també en els carrers i places al voltant de la catedral, on destaca la célebre Maison Kammerzell.
Si fem referència als nombrosos edificis medievals seculars destaca la monumental Ancienne Douane (antiga duana).
Alguns dels carrers més famosos són: la Rue Mercière, Rue des Dentelles, Rue du Bain aux Plantes, Rue des Juifs, Rue des Frères, Rue des Tonneliers, Rue du Maroquin, Rue des Charpentiers, Rue des Serruriers, Grand' Rue, Quai des Bateliers, Quai Saint-Nicolas y Quai Saint-Thomas.
Pel que fa referència a les places medievals més significatives tenim: la Place de la Cathédrale, Place du Marché Gayot, Place Saint-Etienne, Place du Marché aux Cochons de Lait y Place Benjamin Zix.
La plaça més gran i que es troba situada en el centre de la ciutat i cor de la zona comercial d´Estrasburg, és la plaça de Kléber.
El Renaixement alemany ha donat a la ciutat alguns edificis d´interés, en especial l´actual Chambre de Commerce et d´Industrie, vell ajuntament, situat en la Place Gutenberg.
D´altra banda, la ciutat també ha heretat el classicisme francés amb diversos hôtels particuliers, o el que és el mateix, palaus. Entre els quals hi destaquen: el Palais Rohan (avui en dia alberga tres museus) un dels més espectaculars.
Altres edificis d´aquests tipus són: el Hôtel du Préfet, el Hôtel des Deux-Ponts i l´ajuntament Hôtel de Ville.
L´edifici barroc més gran d´Estrasburg és l´ Hôpital civil, datat en l´any 1720.
La ciutat també té restes de neoclassicisme francés, representat de forma destacada pel Teatre d´Ópera en la plaça Broglie.
Els carrers, els bulevards i les avingudes són homogènies, sorprenentment altes, aplegant de vegades fins els set pisos d´altura. A més presenta amplis exemples d´urbanisme alemany i d´aquest estil arquitectònic que resumeix i mescla cinc segles d´arquitectura europea així com també els estils neo-egipci, neo-grec i neo-babiloni.
El Palais du Rhin, anterior palau imperial, el més polític i d´altra banda també l´edifici més criticat de l´Estrasburg alemany, exemplifica la gran escala i força estilística d´aquest període.
Però els dos edificis més ornamentats d´aquesta època són: École internationale des Pontonniers (anterior Höhere Mädchenschule, escola de noies) amb les seues torres, torreons i múltiples àngles quadrats i rodons i la École des Arts décoratifs amb una façana luxosament decorada amb rajoles pintats, talles de fusta i majòlica.
Alguns carrers destacats dintre del districte alemany són: Avenue de la Forêt Noire, Avenue des Vosges, Avenue d'Alsace, Avenue de la Marseillaise, Avenue de la Liberté, Boulevard de la Victoire, Rue Sellénick, Rue du Général de Castelnau, Rue du Maréchal Foch y Rue du Maréchal Joffre.
I les places més significatives són: Place de la République, Place de l'Université, Place Brant y Place Arnold.
Pel que fa a l´arquitectura militar prussiana al voltant de l´any 1880, tenim alguns exemples impressionants que es poden trobar-se al llarg de la recientment reoberta Rue du Rempart, mostrant fortificacions a gran escala entre les que està l´adequadament anomenada Kriegstor (porta de la guerra).
A continuació, es farà referència a l´arquitectura moderna i contemporània ja que Estrasburg posseeix alguns edificis d´art nouveau, com l´enorme Palais des Fêtes, algunes cases i vil·les en l´Avenue de la Robertsau i Rue Sleidan; uns bons exemples d´arquitectura funcional posterior a la Segona Guerra Mundial com la Cité Rotterdam.
Alguns edificis adiminstratius, de vegades de gran tamany, un dels més destacats és el Tribunal Europeu dels Drets Humans, obra de Richard Rogers.
La ciutat té a més nombrosos ponts, incloent el medieval, amb quatre torres, anomenat Ponts Couverts. Molt a prop d´ell es troben les fortificacions Vauban datades del segle XVII i Barrage Vauban.
Uns altres ponts que són bellíssims són: el Pont de la Fonderie (1893, decorat en pedra) i Pont d'Auvergne (1892, en ferro), així com la futurista Passarelle de l´arquitecte Marc Mimram, sobre el Rin, inaugurat en 2004.
Estrasburg és una ciutat de França, capital i principal urbe d’Alsacià a la vegada que centre administratiu del departament del Baix Rin.
Estrasburg, sense ser capital d’un Estat, és a imagen de Nova York i Ginebra seu d’importants institucions internacionals, vocació iniciada en 1920 com seu de l’organisme de col·laboració internacional més antic del món, la Comissió Central per la Navegació del Rin. Estrasburg alberga al Consell d’Europa de Drets. Junt a ells, és seu designada per la Unió Europea (UE) per institucions i organismes propis, com el Parlament Europeu i l’oficina del Defensor del Poble Europeu, així com també d’altres organismes europeus especialitzats com l’ Eurocos i l’Observatori Europeu del Sector Audiovisual.
L’ àrea urbana d’ Estrasburg va arribar en 1999 una població de 1.084.000 d’ habitants, estenent la seua influència a localitats pròximes d’ Alemanya i situant-se en la 4ª posició dels nuclis de població més grans de França. Per la seua situació, Estrasburg és des de l’antiguitat important centre de comunicacions, especialment fluvial, albergant el segon port en importància sota el riu Rin.
El seu centre històric està declarat Patrimoni de l´Unesco de la Humanitat des de 1988.
Localització
Encara que situada en una posició excèntrica en relació a la resta de França, on la plana d’Alsacià representa el seu extrem nordoriental, Estrasburg ocupa en canvi una posició central en Europa occidental i particularment, en la regió geogràfica que compren l’alt curs del Rin, un corredor natural que s’exten entre les ciutats Basilea i Magnucia. Aquesta regió suposa un entorn de trànsit entre l’ Europa atlàntica i continental, permitint així les comunicacions entre els valls meridionals del curs dels rius Saona i Ródano, fins a l’ Europa del Mediterràni i les extenses planures i plans del Nord, superant els relleus de les formacions hercynianes en Alemanya, fins la conca del Ruhr.
Relleu i hidrologia
La ciutat està construïda i organitzada al voltant del sistema hídric i diversos afluents,
en la seua confluència amb el margen esquerre del Rin, resultant fragmentada en
diverses illes fluvials. Diferents canals condueixen als antics braços dels afluents del riu a través dels diferents barris de la ciutat que connecten amb els embassaments del port fluvial fins la seua descàrrega en el Rin. El riu Bruche i el Canal del Bruche, recorren el barri de “Rhin Tortu” i “Ziegelwasser”, cusen els barris de “Meinau”, “Neuhof” i “Neudorf”, mentre que el Canal del Marne-Rin es situa al Nort. Per una altra banda, la capa freàtica sobre la que s´assenta Estrasburg és una de les reserves d’aigua potable prop de 35000 milions de metres cúbics emmagatzemats.
Clima
El tipoclima en Estrasburg és el templat continental amb hiverns rigurosos i estius calorosos, amb una gran amplitud tèrmica estacional. Les precipitacions són relativament poc abundants i irregulars comparades amb la mitjana nacional, en hivern aquestes corrents en forma de neu. La seua situació entre les formacions muntanyoses dels Vosgos i de la Selva Negra, la ciutat està poc exposada als vents, encara a principis i finals de l’estiu solen ocòrrer tronades, de vegades, d’una manera violenta.
Amb l’absència de corrents aèrees constants, les temperatures elevades i la humitat ambiental afavoreixen l’aparició de pics freqüents de contaminació atmosfèrica com resultat de l’activitat humana.
Morfologia urbana, infrastructures i equipaments
Els barris perifèrics d’Estrasburg disposen d’amplis espais verds vestigi de l’exhuberant vegetació natural que ocupava la major part de les zones riberenyes del Rin que fins els treballs de regulació del segle XIX, eren freqüentment inundades per les creixcudes o canvis de curs.
Són exemples d’aquestos boscs, l’anomenda forêt de la Robertsau, al nortest, i la forêt du Neuhof, al surest. La biodiversitat d’aquestos espais comprén diverses espècies d’avifauna que compten amb un lloc de protecció en la reserva natural de Rohrschollen. El marc d’actuació del programa LIFE Nature contempla projectes de recuperació de l’ecosistema de la conca renana.
En el centre de la ciutat es disposen d’unes àrees ajardinades i parcs, entre els que cap mencionar el Parc de la Orangerie, construït en estil anglés, amb un petit zoo, una mini-granja i un centre d’acollida de cigonyes, animal emblemàtic d’Alsacia. Un xicotet llac amb unes petites cascades construït en honor a l’emperatriu Josefina, primera dona de Napoleó I.
Economia
El diversificat sector secundari en Estrasburg agrupa a unes 3000 empreses i el 14,6% dels treballs. El 30% dels establiments són de capital extranger, principalment de multinacionals alemanes i nord-americans. Els tres segments industrials de major rellevancia són l’automoció, químic-farmaceutic i l’agro-alimentari.
Des dels anys 1990, el pol d’activitats industrials Alsace-Biovalley ha contribuït a la creació de nombrosos treballs en el sector farmacèutic. En l’àmbit de les activitats d’Investigació, Desenvolupament i Innovació, aquestes compten amb el suport de nombrosos centres d’investigació universitaris.
Llocs d’interés
La Gran Illa
La Gran Illa, el centre històric d’Estrasburg, és una illa en el riu Ill. Va ser nombrada per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat en 1988. en l’època, el Consell Internacional sobre Monuments i Llocs es va considerar que la Gran Illa és “un barri antic exemple de ciutat medieval”.per marcar l’estatut de la Gran Illa com Patrimoni de la Humanitat, hi han 22 plaques de col·locades en els ponts anomenada “el·lipse insular”, degut a la seua forma.
En aquest lloc s´hi troba la catedral d´Estrasburg, per la qual és coneguda la ciutat, realitzada en pedra arenisc i que ostenta un famós rellotge astronòmic.
Es tracta de la quarta església del món en quant a la seua altura i un ornamentat exemple de l´arquitectura gòtica del segle XV. Grand Île té altres diverses esglésies medievals que han sobreviscut a moltes guerres i destruccions que han plagat la ciutat:
L’església de San Esteban (Église Saint-Etienne), romànica, parcialment destruïda en 1944 pels bombardejos aliats durant la Segona Guerra Mundial.
L’església de Santo Tomás (Église Saint-Thomas), una part romànica, una part gòtica i de gran tamany. En el seu òrgan anomenat Silbermann, va ser tocat per Wolfgang Amadeus Mozart y Albert Schweitzer.
L´esglèsia de San Pedro el Joven (Eglise Saint-Pierre-le-Jeune Protestant), d´estil gòtic, amb una cripta que data del segle V i el seu claustre data del segle XI.
L´esglèsia de San Pedro el Viejo (Saint-Pierre-le-Vieux Catholique), d´estil neogòtic, serveix de santuari per diverses obres tallades en fusta del segle XV i retaules pintats provinents d´altres esglésies, avui destruïdes, i instal·lades allí per mostrar al públic. Juntament amb ella hi ha una altra església de San Pedro el Viejo, la Saint-Pierre-leVieux Protestant.
El paisatge urbà es troba entre els més nomenats ja que té edificis de fusta en blanc i negre típicament renanos, particularment en el districte de la Petite-France al llarg del Ill, i també en els carrers i places al voltant de la catedral, on destaca la célebre Maison Kammerzell.
Si fem referència als nombrosos edificis medievals seculars destaca la monumental Ancienne Douane (antiga duana).
Alguns dels carrers més famosos són: la Rue Mercière, Rue des Dentelles, Rue du Bain aux Plantes, Rue des Juifs, Rue des Frères, Rue des Tonneliers, Rue du Maroquin, Rue des Charpentiers, Rue des Serruriers, Grand' Rue, Quai des Bateliers, Quai Saint-Nicolas y Quai Saint-Thomas.
Pel que fa referència a les places medievals més significatives tenim: la Place de la Cathédrale, Place du Marché Gayot, Place Saint-Etienne, Place du Marché aux Cochons de Lait y Place Benjamin Zix.
La plaça més gran i que es troba situada en el centre de la ciutat i cor de la zona comercial d´Estrasburg, és la plaça de Kléber.
El Renaixement alemany ha donat a la ciutat alguns edificis d´interés, en especial l´actual Chambre de Commerce et d´Industrie, vell ajuntament, situat en la Place Gutenberg.
D´altra banda, la ciutat també ha heretat el classicisme francés amb diversos hôtels particuliers, o el que és el mateix, palaus. Entre els quals hi destaquen: el Palais Rohan (avui en dia alberga tres museus) un dels més espectaculars.
Altres edificis d´aquests tipus són: el Hôtel du Préfet, el Hôtel des Deux-Ponts i l´ajuntament Hôtel de Ville.
L´edifici barroc més gran d´Estrasburg és l´ Hôpital civil, datat en l´any 1720.
La ciutat també té restes de neoclassicisme francés, representat de forma destacada pel Teatre d´Ópera en la plaça Broglie.
Els carrers, els bulevards i les avingudes són homogènies, sorprenentment altes, aplegant de vegades fins els set pisos d´altura. A més presenta amplis exemples d´urbanisme alemany i d´aquest estil arquitectònic que resumeix i mescla cinc segles d´arquitectura europea així com també els estils neo-egipci, neo-grec i neo-babiloni.
El Palais du Rhin, anterior palau imperial, el més polític i d´altra banda també l´edifici més criticat de l´Estrasburg alemany, exemplifica la gran escala i força estilística d´aquest període.
Però els dos edificis més ornamentats d´aquesta època són: École internationale des Pontonniers (anterior Höhere Mädchenschule, escola de noies) amb les seues torres, torreons i múltiples àngles quadrats i rodons i la École des Arts décoratifs amb una façana luxosament decorada amb rajoles pintats, talles de fusta i majòlica.
Alguns carrers destacats dintre del districte alemany són: Avenue de la Forêt Noire, Avenue des Vosges, Avenue d'Alsace, Avenue de la Marseillaise, Avenue de la Liberté, Boulevard de la Victoire, Rue Sellénick, Rue du Général de Castelnau, Rue du Maréchal Foch y Rue du Maréchal Joffre.
I les places més significatives són: Place de la République, Place de l'Université, Place Brant y Place Arnold.
Pel que fa a l´arquitectura militar prussiana al voltant de l´any 1880, tenim alguns exemples impressionants que es poden trobar-se al llarg de la recientment reoberta Rue du Rempart, mostrant fortificacions a gran escala entre les que està l´adequadament anomenada Kriegstor (porta de la guerra).
A continuació, es farà referència a l´arquitectura moderna i contemporània ja que Estrasburg posseeix alguns edificis d´art nouveau, com l´enorme Palais des Fêtes, algunes cases i vil·les en l´Avenue de la Robertsau i Rue Sleidan; uns bons exemples d´arquitectura funcional posterior a la Segona Guerra Mundial com la Cité Rotterdam.
Alguns edificis adiminstratius, de vegades de gran tamany, un dels més destacats és el Tribunal Europeu dels Drets Humans, obra de Richard Rogers.
La ciutat té a més nombrosos ponts, incloent el medieval, amb quatre torres, anomenat Ponts Couverts. Molt a prop d´ell es troben les fortificacions Vauban datades del segle XVII i Barrage Vauban.
Uns altres ponts que són bellíssims són: el Pont de la Fonderie (1893, decorat en pedra) i Pont d'Auvergne (1892, en ferro), així com la futurista Passarelle de l´arquitecte Marc Mimram, sobre el Rin, inaugurat en 2004.
Història-NUREMBERG
El nombre de Núremberg (Norenberc) aparece escrito por primera vez en un documento del 16 de julio de 1050 en latín, que era el idioma oficial administrativo en el Sacro Imperio Romano Germánico. Se trata del llamado «Título de libertad de Sigena», mediante el cual el Emperador Heinrich II concede la libertad de la señora Sigena, quien hasta esa fecha «pertenecía» a un noble local, de apellido Richolf.
Entre 1050 y 1571 la ciudad fue un centro de paso en la progresión de emperadores del Sacro Imperio Romano Germánico, incluido el Emperador Carlos V (Rey Carlos I de España), en particular por realizarse allí los Reichstage (Dietas Imperiales). La corte de los emperadores se reunió muchas veces en el Castillo de Núremberg. Las Dietas de Núremberg fueron una parte muy importante de la estructura administrativa del imperio. En 1219, Núremberg obtuvo el título de Ciudad Imperial Libre bajo el mandato de Federico II. Núremberg pronto se convirtió, al igual que Augsburgo, en una de las grandes ciudades comerciales en la ruta desde Italia al norte de Alemania, hacia los estados hanseáticos.
Modernidad
El florecimiento cultural de Núremberg en los XV y XVI convirtió la ciudad en un centro importante del Renacimiento alemán. En 1525 Núremberg aceptó la Reforma luterana, y de esta forma en 1532 la religiosa Paz de Núremberg hizo que los luteranos obtuvieran importantes concesiones. Durante la guerra de los Treinta Años, en 1632 se libró una importante batalla entre las tropas suecas de Gustavo II y los soldados de Wallenstein. Tras la guerra, la ciudad se sumergió en una profunda crisis y no fue hasta el siglo XIX cuando logró su importancia como un centro industrial.
Al comienzo del siglo XIX, la ciudad estaba al borde de la bancarrota. En 1806, con el Sacro Imperio Romano Germánico casi en estado de disolución, Núremberg pasó a formar parte de Baviera, perdiendo su carácter de ciudad libre imperial. El Estado de Baviera se hizo cargo de las deudas y garantizó su amortización. A partir de ese momento, la ciudad comenzó a disfrutar de un gran desarrollo económico. Probablemente el momento de mayor esplendor para la ciudad en esta época fue el año 1835 cuando se construyó la primera línea de ferrocarril en Alemania, entre Núremberg y la vecina ciudad de Fürth.
Siglo XX
En el siglo XX la ciudad tomó relevancia internacional al ser elegida por Adolf Hitler en 1933 como sede para los congresos del partido Nazi (Reichsparteitag). A estas concentraciones del partido Nazi, celebradas anualmente, acudían cientos de miles de militantes y simpatizantes del NSDAP (Partido Nacional Socialista Alemán de los Trabajadores) de todo el país e invitados especiales del extranjero.
Durante el período de gobierno de Hitler se contruyó en Núremberg una réplica del Coliseo de Roma, para servir como sede de los congresos del partido nazi.
Finalizada la II Guerra Mundial, la ciudad de Núremberg fue escenario de los Juicios de Núremberg que culminaron con la condena de varios líderes nazis. Fue la segunda ciudad alemana que sufrió mayores destrozos por los bombardeos de los aliados en la guerra, solamente superada por Dresde.
En Núremberg se inventó el primer globo terráqueo, el primer reloj de bolsillo, y más recientemente, el tren más rápido del mundo (Transrapid), que circula en Shanghai.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)